Marià era part de moltes dones només grups de jazz, més notablement amb la banda d'Ina Ray Hutton el Melodears que era popular al voltant d'Harlem i Manhattan els anys 1920 i 'El 30. Naturalment la guitarra no era una part gaire significativa de bandes grans durant aquella era perquè fins a cristià endollat la seva guitarra allà s'esperava poc de l'instrument amb l'excepció de ritme de fons i comping, que marià era magnífic a, com és evident en aquest clip de Youtube:



Després que els WW II engegats, marians es fessin d'un altre tot el trio de dones que tocava gires d'USO i hospitals incomptables per a les tropes anomenades, Eleanor Sherry i els Cors de Canvi però allà no és gaire informació en la seva carrera que segueixi l'extrem de la guerra. Era encara una xifra important i distingida per a primers guitarristes dones.

Carline Ray és un multiinstrument amb talent (guitarra, baix elèctric i piano) músic i vocalista amb un grau des de l'Escola Manhattan de Música, que jugaven per a bandes nombroses durant la seva carrera, primer reconeixement que guanyava del seu treball de guitarres amb el Sweethearts Internacional de Ritme i com cantant d'iniciativa per a l'Orquestra Erskine Hawkins. Ha actuat internacionalment amb cada grup de mida concebible, estenent-se des de la banda gran del Duc Ellington fins a combos petits dirigits per Mary Lou Williams. Carline sempre ha estat un ferm activist i model de paper per a moltes generacions de dones de jazz tant en l'organització i el moviment. Les seves contribucions són incommensurables. Actualment Ms Raig encara manté un ple horari com a professor en unes quantes escoles i escoles en l'àrea de Jersey Nova de Nova York.

La cançó Kaye es coneix com la primera dama de Baix però és la senyora oblidada de guitarra de jazz que probablement semblava com guitarrista client a més àlbums i amb més artistes que les aparicions combinades de tots els guitarristes dones en total. Sí, és allò molts.
La cançó jugava i ensenyava a la guitarra de jazz que professionalment començava el 1949 i era un regular en cabarets incomptables al voltant de l'àrea de Los Angeles amb grups com Bob Neal. ( I encara l'està consumint, fer clic aquí per veure-la prendre en Blues F amb Marco Panascia a NAMM '05 i aquestes seqüències sorprenents des de NAMM '06 mentre comprimeix fora amb George Benson! )

Cançó fer als molts músics i als grups amb què ha treballat al llarg dels anys és immens i per què no se la pot passar per alt aquí. Llegeixi la seva plena història a lloc web Carol Kaye i tampoc no perdi aquest extracte en Youtube d'un documental sobre la seva vida. La cançó Kaye és una de les llegendes veritables de jazz i encara està ensenyant i juga avui.

El nom pròxim i més prominent que veurà en la història de guitarristes de jazz de dones és Mary Osborne una noia mig occidental des de North Dakota.

Mary era prou afortunada perquè li donés unes quantes lliçons Charlie Christian mateix, que fa el seu un d'un grup selecte de guitarristes que el poden no solament considerar com a influència excepte un professor també. Se la portava immediatament pel so de cristià, i avisos;

Havia caminat a la Sala de Ball de Cúpula, on l'Orquestra Alphonso Trent estava jugant, i sentit què considerava que era un saxofon de tenor, demanava on era el guitarrista , llavors s'adonava que el so de saxofons estava venint d'un amplificador cru adjuntat a una guitarra tocada per Charlie Christian. Estava inspirat així tot volia fer era imitar ell. Des de llavors en tenia jo mateix un boig poc trio.

Era just al lloc correcte a l'època correcta i creia en el que podria fer i on volia anar-se'n. El ms Osborne també fa referència a un músic a Chicago durant els últims anys 30 aquell era potser l'intèrpret dona més impressionant que mai podria recordar oïda. Estaven comprimint per escalfar en un dels cèntrics teatres, i Mary recorda:

Una dona més vella a qui un s'acosta i a qui es pregunta, "li importa si em quedo?" Deia correctament i treia la guitarra Epiphone més gran que mai hagi vist. No s'assemblava a un guitarrista, però quan començava a jugar, era tan surprised a com era de bona que començava a riure.

El seu nom era Sidney Bell i no he vist que el seu nom esmentava o en impressió una altra que la rerecollida de Mary.

Això tot estava tenint lloc mig 1940 a través dels anys 60, quan treballava amb alguns dels grans noms dels temps: Coleman Hawkins, Dizzy Gillespie, Art Tatum, Mercer Ellington, Mary Lou Williams i Billie Holiday i apareixia moltes vegades sobre la demostració Arthur Godfrey. Aquí és un clip rar des de Billie que mostra Mary clarament al càrrec de la guitarra malgrat ser enganxat darrere el fumador de cadena i el trombó!

Mary passava a formar el seu propi trio i també el seu propi negoci l'Osborne Companyia de Guitarra a Bakersfield, Califòrnia on vivia i actuava fins al seu mort el 1992. Els seus enregistraments són principalment fora d'impressió i durament trobar que a preus raonables però ella Un CD Commemoratiu del seu millor estigui bé valor que té. Faci clic Aquí per veure el seu discography.

Sembla que hi hagi un buit estès de guitarristes dones presentats en el Jazz aquell Emily omplert, i omplert tan elegantment, entre el nom de Mary Osborne i l'ara desenvolupant llista de guitarristes de jazz de dones realment amb talent avui: (Noms de clic per assabentar-se més)